lligat al camí
de la meva solitud.
Potser al vespre vindran,
però només jo recordo,
la nit.
Allò que hem tingut al matí,
es perdrà en la inútil tarda.
El rellotge, ple de minuts,
diu com se'n van els anys.
Transcorren els segles i hem veig enyorant
tot allò que no tinc, i jo,sol;
no sabré comprendre,
els límits del meu cos.
Hola, Roger,
ResponEliminaVeig que has publicat els dos últims textos! Molt bé!
Del poema, tan sols hauries de corregir el primer de l'última estrofa: "EM veig enyorant tot allò que no tinc...". Per cert, em va agradar molt la vostra poesia!
Bona feina!
Agnes
Hola, Roger,
ResponEliminaVeig que has publicat els dos últims textos! Molt bé!
Del poema, tan sols hauries de corregir el primer de l'última estrofa: "EM veig enyorant tot allò que no tinc...". Per cert, em va agradar molt la vostra poesia!
Bona feina!
Agnes